NARRATIVA:
1. EXPLICA EN QUINA MESURA EL CONTEXT SOCIOPOLÍTIC DELS ANYS POSTERIORS A LA GUERRA CIVIL FINS ALS ANYS 70 CONDICIONA LA PRODUCCIÓ NARRATIVA DE L'ÈPOCA
Les dramàtiques conseqüències de la guerra civil afectaren a tots els gèneres literaris.
Fins a la dècada dels 60
a) novel.la psicològica. Es basa en la descripció de la intimitat dels personatges i de les seues reaccions. Influències de Freud, Marcel Proust, James Joyce… Aquest tipus de novel.la dominà el panorama català fins a la dècada dels 60. S’hi pot constatar a l’obra de MERCÈ RODOREDA, també en la de Llorenç Villanova, Maria Aurèlia Capmany…
b) realisme social. Influïts del neorealisme italià (Vasco Patronili) i per la novel.la nord-americana d’entreguerres (Jhon Dos passos). Inclou novel.les que se situen en un marc històric concret i intenten donar testimoniatge d’uns fets determinats.
A partir de la dècada dels 70
c) experimentalisme formal. A partir de la dècada dels 70 hi apareix una crisis del realisme anterior i sorgeix com a característica l’antirrealisme. L’auge de l’experimentalisme narratiu ve influït pel “boom” de la narrativa llatinoamericana. Autors d' aquesta tendència: Pere Calders, Manuel de Pedrol, Joan Perucho, Montserrat Roig, QUIM MONZÓ ...
E. Ibáñez
E. Ibáñez
1. EXPLICA EN QUINA MESURA EL CONTEXT SOCIOPOLÍTIC DELS ANYS POSTERIORS A LA GUERRA CIVIL FINS ALS ANYS 70 CONDICIONA LA PRODUCCIÓ NARRATIVA DE L'ÈPOCA
El triomf franquista significà l’inici d’un període de foscor cultural per a les lletres catalanes. Comportà l’extinció absoluta de les institucions republicanes i democràtiques i l’eliminació dels organismes culturals. La llengua estava sofrint un procés d’espanyolització castellanitzant.
En aquesta época la producció literària entrà en crisi, ja que es tallà l’activitat dels escriptors que havien començat abans de la guerra civil: l’existència de la censura no permetia la publicació de determinades obres, els escriptors tenien moltes dificultats per exercir i molts d’ells van haver d’exiliar-se o anar a la presó. Però a pesar del silenci, de l’aillament i de la desconnexió amb el públic, s’organitzaven sessions clandestines de l’Institut d’Estudis Catalans en cases particulars i tertulies. Aquestes iniciatives permeteren enllaçar autors de distintes generacions, de distintes parts del domini linguistic i, fins i tot, autors que s’havien exiliat.
D’altra banda, els que començaren a escriure a partir de 1939, es troven a un panorama dessolador sense referències. La falta d’escriptors, editors i de públic lector, així com l’aillament dels models exteriors, feu que la producció narrativa valenciana coetània es mantinguera fidel als gèneres més tradicionals i desfasada respecte a les tènciques modernes.
Dels exiliats destaquen Carles Riba, Pere Quart i Pere Calders. Alguns trets característics d’aquesta literatura d’exili son:
o La literatura es fa a partir de l’experiència inmediata
o Conté notes exòtiques estretes del nou espai on es mou mou l’escriptor
o Inclou el tema de l’enyorament
o Incorpora el sentiment de frustració i la fatalitat del destí
o Denuncia la guerra i les seues consequencies
El panorama literari de postguerra es pot dividir en etapes: En els primers vint anys de postguerra tan sols es van escriure nou noveles que responien al model del realisme del segle XIX. Bé presentaven un estil de novela rosa, melodramática o sentimental, o bé transmetien inquietuds catòliques o socials. Algunes de les obres són “L'ambició d'Aleix”, d'Enric Valor; “Vides plenes” i “L'ultim serf” de Maria Ibars o “La dona forta” de Maria Beneytó.
Cap als anys 60 es comença a veure una recuperació tant a nivel econòmic com a una represa cultural. El franquisme estava pressionat per l’oposició i per la política internacional i hagué d’acceptar una lleugera liberalització en alguns àmbits de la vida pública i cultural.
Fins a la década dels seixanta el que més es va escriure va ser la novel·la psicológica i realista amb constant referencia a la guerra civil. Per tant, els principals corrents de la novel·la de postguerra són la novel·la d'anàlisi psicològica i la novel·la realista.
La novel·la d’anàlisi psicològica representa la continuació de la novel·la psicológica d’abans de la guerra. Es centra en l’anàlisi del mon interior i de la vida moral d’un personatge.
A la novel·la realista, hem de diferenciar tres tendències: el realisme testimonialista, realisme de base existencialista i realisme mític.
• El realisme testimonialista: Conjunts d’obres d’autors exiliats, són un testimoniatge històric dels fets viscuts a partit de 1939: la Guerra Civil, la vida als camps de concentració a França i sobretot el món de l’exili sud-americà.
• Realisme de base existencialista: Pretén denunciar la situació política de la postguerra.
• Realisme mític: representat per Llorenç de Villalonga. Utilitza un narrador subjectiu que explica els seus records i reprodueix fragments d'unes memòries.
Altre tipues de narrativa que es publica fins al començament del seixenta tendirà a rebutjar el tractament directe de la realitat i a explicar-la a través de la simbologia i del mite. Les circumstàncies polítiques de la postguerra ho exigiren. Així tenim l’exemple de Joan Perucho i Pere Calders que opten per una literatura imaginativa o fantàstica.
Maria Martínez i Esther Cardona. 2BATX.A
-------------------------------------------------------------
La guerra va finalitzar en 1939, i la van guanyar els nacionalistes, amb Franco com a “caudillo”. Això va provocar canvis polítics, entre altres la unificació lingüística (substitució de totes les llengües minoritàries pel castellà). Però, com s’arribà a fer tot açò efectiu: amb la supressió de la Generalitat, l’estatut i els partits polítics i la prohibició de l’ús públic i oficial del català (l’“uso privado y familiar”), organismes culturals i literaris. La literatura catalana quedà com un fenomen minoritari i sense viabilitat.
Els intel·lectuals que havien restat amb la Generalitat es van haver d’exiliar. La llista dels exiliats contenia gent de totes les generacions i totes les tendències com Carles Riba, Antonio Machado, Mercè Rodoreda... Alguns van morir a l’exili, però amb el pas del temps la majoria tornaren. En l’exili els catalans s’organitzaren i es van incorporar a revistes comQuaderns de l’exili o Pont Blau.
La novel·la en català reapareix lentament: primer a l’exili, per les dificultats de publicació i la censura de l’interior. Els novel·listes exiliats editaven les seues obres a Catalunya. Un pas ben important es va produir a l’any 1947 , quan l’editorial Aymà obtingué el permís per a convocar el premi Joanot Martorell de la novel·la.
Malgrat la continuïtat de la censura (que condicionava el treball dels novel·listes) el contacteescriptors-públic es dinamitzà: als anys 50 amb la creació de “El Club dels Novel·listes” i la publicació d’obres dels escriptors formats i coneguts abans de la guerra.
Als anys seixanta -com a conseqüència de la recuperació econòmica- s’accentua la represa cultural salvant obstacles com és el franquisme que pressionat per l’oposició i per la política internacional accepta una liberalització en el àmbit de la vida pública i cultural, cosa que va possibilitar l’accés dels escriptors a un públic més nombrós. Al final de la dècada dels seixanta els escriptors cultivaren la novel·la psicològica i realista com a referencia constant a la guerra civil, com en “La Plaça del Diamant” de Mercè Rodoreda. La novel·la torna a recuperar l’hegemonia entre el públic.
Als anys setanta es va desenvolupar el procés de normalització lingüística i cultural amb una nova generació d’escriptors que comencen a publicar narrativa d’una manera sòlida i continuada. Aquesta jove generació anomenada “generacions dels setanta” i que també es van incorporar a la narrativa escriptors que pertanyen a promocions anteriors, com Enric Valor, que va publicar la trilogia de “Cassana”, ambiciosa crònica novel·lística de les comarques valencianes del sud.
Entre aquestes dues dècades es va desenvolupar una producció narrativa que té com a referència a la Guerra Civil i les seues conseqüències. D’especial interés són les obres “La dona forta” de Maria Beneyto, on remarca la condició de la dona o “La torre dels vicis capitals” de Terenci Moix, que va marcar profundament la generació dels setanta.
Silvia Serrano i Wendy Quinga. 2Batx.B
Silvia Serrano i Wendy Quinga. 2Batx.B
Enric Valor es va dedicar en un principi a divulgar la gramàtica valenciana, col·laborà a la creació del diccionari catalano-valencià-balear i recol·lectà un llibre de rondalles valencianes a mes de publicar una novel·la denominada “L’ambició d’Aleix”.
Darrerament Valor centrà més la seua obra en la narrativa. Les principals característiques de la seua obra literària van ser:
Una fidelitat constant al model tradicional de narrativa realista, que va matisar i aprofundir al llarg de tota la seua visa literària. Podem trobar les seues novel·les dividides en dos grups: novel·les de l’heroi individual on premia el protagonista i les seues circumstàncies i novel·les del medi com el “cicle de Cassana”, que constitueixen una crònica social rural de Cassana, poble imaginari situat a les comarques del sud, on el protagonista es substitueix per un col·lectiu representat per famílies analitzades psicològica i socialment a través del temps.
La importància del medi rural del que prové Valor es troba d’escrit amb realisme i sense lirismes. Amb una narrativa en primera persona per crear complicitat amb el lector; brinda unes descripcions d’alta qualitat amb una gran riquesa lexicogràfica.
Per concloure, destacar els conflictes de classe que presenta a les seues obres on relata la societat rural de l’època i l’estructura tradicional als pobles de l’interior alacantí.
Andreu Vicente i Fèlix Gil. 2BATX.A
3. La producció literària de Mercè Rodoreda incideix sobre la psicologia dels personatges. Estàs d’acord amb aquesta asseveració? Explica per què.
.jpg)
La seua obra està emmarcada en el context de la novel.la psicològica i pren com a base els estudis realitzats per Sigmund Freud. Per aconseguir captar aquest món interior empra les tècniques del discurs directe lliure i el monòleg interior. Aquests recursos li donen a les seues obres un caràcter confessional, de sinceritat. N’hi ha una identificació entre la llengua parlada o pensada del personatge protagonista que està contant la història i la llengua del text narratiu.
L’any 1939 la literatura havia eixit perdedora també de la guerra: es proscriu la llengua als àmbits familiars, es desfan els organismes culturals i desapareixen les revistes i els diaris. Els escriptors pateixen l’exili de la pàtria. Alguns se n’aniran fora; altres patiran un “exili interior” i seguiran fent una literatura clandestina.
Rodoreda va patir el temps de la postguerra i la instauració de la dictadura franquista que imposà una censura molt rígida i la utilització en la parla i l´escriptura de l´espanyol com a única llengua. Malgrat això, va fer com altres escriptors que no volgueren perdre la seua cultura i identitat, i lluità per aconseguir una normativització de la llengua catalana. Ella, com també molts d’altres, va haver d’exiliar-se, primer a París, després a Ginebra.
E. Ibáñez
És cert que la producció literària de Mercè Rodoreda incideix sobre la psicologia dels personatges perquè Rodoreda posa l’èmfasi en la introspecció d’estats d’ànim, intenta de reflectir el món interior dels personatges, els seus pensaments, maduració i evolució, sentiments, caràcter, ideologia, visió del món, escala de valors... és a dir, que para més atenció a l’anàlisi interior dels conflictes que a l’acció o l’argument.
La seua obra està emmarcada en el context de la novel.la psicològica i pren com a base els estudis realitzats per Sigmund Freud. Per aconseguir captar aquest món interior empra les tècniques del discurs directe lliure i el monòleg interior. Aquests recursos li donen a les seues obres un caràcter confessional, de sinceritat. N’hi ha una identificació entre la llengua parlada o pensada del personatge protagonista que està contant la història i la llengua del text narratiu.
Els personatges de Mercè Rodoreda, com ocorre en la pròpia vida de l’autora, experimenten una evolució psicològica lligada al context cultural i polític de l’època (abans de la guerra, guerra civil i postguerra).
Les dramàtiques conseqüències de la guerra civil afectaren a tots els gèneres literaris.
A la seua etapa de joventut, abans de l'exili, Rodoreda escriu Aloma, possiblement la seua obra més autobiogràfica. És una novel.la psicològica que narra les relacions amoroses desgraciades entre una adolescent, Aloma, i un home madur. Aloma pateix la soledat, el desencís i el dolor. Aquestes característiques acompanyaran a d’altres personatges femenins en obres posteriors.
L’etapa de maduresa s’inicia després d’anys d’inactivitat literària provocada per l’exili. Publica Vint-i-dos contes, que té com a protagonistes a dones grans i desencisades, però la seua gran obra en esta etapa serà La plaça del Diamant. Esta novel.la està escrita en 1ª persona i narra la vida de Natàlia-Colometa en tres períodes històrics: la pre-guerra ( es casa amb en Quimet i queda sotmesa a ell), la guerra civil (mor Quimet al front i ella passa dificultats per sobreviure i amb els fills) i postguerra ( es torna a casar amb Antoni, l’adroguer i recupera la seua identitat, torna a ser Natàlia). En aquesta obra adquireix gran importància la tècnica de l’escriptura parlada, el lector sent quasi a cau d’orella les vivències que li conta la protagonista.També hi adquireixen gran importància els elements simbòlics, com poden ser els coloms o el canvi de nom de la Natàlia-Colometa.
En la dècada dels 70, Rodoreda torna de l’exili. És un període de plenitud literària i reconeixement públic. Escriu la meua Cristina i altres contes, Semblava de seda i altres contes, Quanta, quanta guerra, Viatges i flors seran les seus últimes obres...
D’aquesta etapa de vellesa, destaca la novel.la Mirall trencat, obra plena de simbolisme que narra la història de tres generacions familiars, centrada en el pas del temps, la soledat i la mort.
L’obra de Rodoreda presenta una evolució permanent però, alhora, sempre hi són presents dues constants: la soledat i una desencisada concepció de l’existència humana.
Considerada per molts crítics com la novel.lista més important de la postguerra ha passat a la història de la literatura tant per la seua gran qualitat literària com per l’alta accepció a nivell internacional que té la seua obra.
E. Ibáñez
-----------------------------------------------------------------------------------------------
Es pot considerar que amb “Crim de Germania” de Josep Lozano, publicada l’any 1980, comença un nou període dins de la novel·lística catalana. A més a més, la millor formació acadèmica i intel·lectual dels escriptors, l’ensenyament del valencià dins del sistema educatiu oficial, la maduresa de les editorials, l’augment de lectors i els avanços socials en la normalització de la llengua fan que el nombre de novel·les que es publiquen augmenten considerablement.
Verònica Maicas i Adriana Elsel
5. Explica en quina mesura la narrativa curta de Quim Monzó reflecteix la societat contemporània i amb quins recursos literaris ho fa.
La narrativa de Quim Monzó reflecteix la societat contemporània perquè tracta sobretot de les contadiccions de la vida moderna. Els motius principals de la narrativa de Monzó van des de la solitud existencial, les relacions amoroses, el consumisme, l'estrés, la cultura visual ..., en general, l'ambient i les formes de relacionar-se i de viure en la societat contemporània.
Els recursos que utilitza van des de l'humor, la ironia, la caricatura, la paròdia fins a la reducció a l'absurd.
Els contes es basen en una idea inicial i única i, de vegades, una sorpresa final que produeix una situació còmica i absurda ( a mesura que avança en el temps, els finals dels contes solen ser més realistes).
.jpg)
D'altres contes, però, parteixen d'episodis literaris ja coneguts pels lectors que ell reescriu en clau irònica o deformada, invertint els papers dels personatges i la lògica interna establerta. Així, per exemple, a la Metamorfosi de Kafka, l'insecte es converteix en home ( ficció dintre de la ficció).
Aquest autor, que va nàixer a Barcelona el 1952, destaca com escriptor tant de relats com d'articles d'opinió. Influït com la resta d'escriptors de la generació dels 70 pel context històric que va viure (les conseqüències del Maig francés del 68, l'agonia de Franco...), les seues primeres obres van tenir un plantejament més experimentalista davant la crisi de la novel.la anterior basada en reflectir una realitat més objectiva. Monzó es decantarà per la realitat quotidiana, que posarà en qüestió. Tant en la narrativa com en l'articulisme, Monzó delimita i analita les imatges que ens fem de la ciutat i del país, de les relacions de parella i de nosaltres mateixos.
Quim Monzó està considerat un dels millors escriptors catalans de la literatura actual, tant com a narrador de contes que sap reflectir l'estil de vida urbana moderna, com a articulista, dedicat, com ja hem dit, a fer una literatura periodística on reflexiona irònicament sobre la literatura i sobre la llengua i sobre els tòpics i les mentides que envolten tots els aspectes de la vida quotidiana.
-----------------------------------------------------------------------------------------------
És Mercè Rodoreda (1908-1983) és una de les autores més representatives de la novel·la de caràcter psicològic. Va ser una escriptora autodidacta. La Guerra Civil (1936-1939) va interrompre la seua producció literària.
Maria Estela i Maria Rodríguez.2batx.B
La novel∙la psicològica suposa una innovació en la tècnica narrativa que sorgeix per influencia de teories filosòfiques sobre el pas del temps i el pes de la memòria ( Bergson) i psicològiques (Sigmund Freud).
Les característiques més rellevants d’aquesta narrativa són:
- Una anàlisi minuciosa de les transformacions que comporta el pas del temps en els personatges.
- La introspecció en el món interior dels personatges, amb tècniques
com el monòleg interior, que fa parlar els personatges sense la mediació del narrador.
- La desaparició del narrador omniscient.
En l’obra de Rodoreda podem destacar les característiques següents:
- Les seues obres es centren en l’anàlisi i la història dels personatges.
- Tota la seua producció és una reflexió sobre el pas del temps: de l’adolescència a la joventut en Aloma; de la joventut a la maduresa, també el resultat de les experiències vitals, intel·lectuals, polítiques i d’aprenentatge literari, en La plaça del Diamant. Aquesta és la seua obra més important; sobre la vellesa i la mort, en Mirall trencat,etc.
- En els seus contes, i també en les seues últimes novel·les com: Viatges i flors(1980); Quanta, quanta guerra; La mort i la primavera (1986) Rodoreda utilitza molt la primera persona, el monòleg i el monòleg interior.
- La seua narrativa és molt simbòlica: els llocs, els detalls, les plantes, els objectes quotidians tenen un significat i ajuden a perfilar l’estat d’ànim dels personatges.
- Té una visió del món bastant pessimista i trista, molt influïda per circumstàncies personals (com ara, la guerra, l’exili, les penúries econòmiques, les relacions amoroses frustrats, etc.). La seua prosa és també subjectivista i poètica.
Per tot el que hem exposat, podem concloure que, efectivament, la producció narrativa de Mercè Rodoreda incideix sobretot en la psicologia dels personatges.Maria Estela i Maria Rodríguez.2batx.B
4. Què destacaries de la narrativa dels anys 70 fins a l’actualitat? Reflexiona sobretot, entorn de les novetats en la tècnica literària i del context sociocultural.
Els anys setanta són importants en la nostra literatura ja que marquen l’inici d’uns canvis sociopolítics: amb la mort del General Franco, literàriament es passa d’una producció quasi nul·la en català a l’inici d’una normalització del mercat literari en llengua pròpia.
Es pot considerar que amb “Crim de Germania” de Josep Lozano, publicada l’any 1980, comença un nou període dins de la novel·lística catalana. A més a més, la millor formació acadèmica i intel·lectual dels escriptors, l’ensenyament del valencià dins del sistema educatiu oficial, la maduresa de les editorials, l’augment de lectors i els avanços socials en la normalització de la llengua fan que el nombre de novel·les que es publiquen augmenten considerablement.
Dels anys 90 cal destacar que gran part dels autors es dediquen al món de l’ensenyament i a la producció literària. Un altre fet característic és que alguns d’aquests autors de finals del segle XX i principis del XXI estan directament relacionats amb el periodisme.
Contat i debatut, la nostra narrativa ja comença a tenir un ressò internacional amb obres traduïdes a diferents llengües i amb gran èxit com “La pell freda”d’Albert Sánchez Pinyol.
Verònica Maicas i Adriana Elsel
Els recursos que utilitza van des de l'humor, la ironia, la caricatura, la paròdia fins a la reducció a l'absurd.
Els contes es basen en una idea inicial i única i, de vegades, una sorpresa final que produeix una situació còmica i absurda ( a mesura que avança en el temps, els finals dels contes solen ser més realistes).
Aquest autor, que va nàixer a Barcelona el 1952, destaca com escriptor tant de relats com d'articles d'opinió. Influït com la resta d'escriptors de la generació dels 70 pel context històric que va viure (les conseqüències del Maig francés del 68, l'agonia de Franco...), les seues primeres obres van tenir un plantejament més experimentalista davant la crisi de la novel.la anterior basada en reflectir una realitat més objectiva. Monzó es decantarà per la realitat quotidiana, que posarà en qüestió. Tant en la narrativa com en l'articulisme, Monzó delimita i analita les imatges que ens fem de la ciutat i del país, de les relacions de parella i de nosaltres mateixos.
Quim Monzó està considerat un dels millors escriptors catalans de la literatura actual, tant com a narrador de contes que sap reflectir l'estil de vida urbana moderna, com a articulista, dedicat, com ja hem dit, a fer una literatura periodística on reflexiona irònicament sobre la literatura i sobre la llengua i sobre els tòpics i les mentides que envolten tots els aspectes de la vida quotidiana.
6. Descriu les tendències més rellevants de la poesia en el període que va des de la postguerra fins a finals dels anys 70.
Fins a la dècada dels 60:
---------------------------------------------------------------------------------------------
L’any 1939 la literatura havia eixit perdedora també de la guerra: es proscriu la llengua als àmbits familiars, es desfan els organismes culturals i desapareixen les revistes i els diaris. Els escriptors pateixen l’exili de la pàtria. Alguns se n’aniran fora; altres patiran un “exili interior” i seguiran fent una mena literatura clandestina.
En POESIA, els escriptors que l’any 1939 deixaren el país s’organitzaren per tal de mantenir i conservar la llengua i la cultura, però factors de tot tipus impediren que s’agruparen en moviments literaris coherents.
En línies generals, podem assenyar tres grans tendències que se n'aniran succeint al llarg d'aquest temps: la poesia de tradició simbolista en un primer moment; la poesia realista, en la dècada dels 60, i la poesia avantguardista que junt a una poesia realista, però no de caràcter civil com l'anterior, sinò més moral, dominarà el panorama de la poesia més actual.
Fins a la dècada dels 60:
Poesia de tradició simbolista. Es tracta d’una poesia evasiva, decorativa, que intentava crear, enfront de la anormalitat exterior, una sensació de normalitat cultural. A començament dels 50, però, s’inicia un canvi i, si bé continua la tècnica simbolista, la temàtica és més oberta al món exterior (Llunyania de Josep Carner, Salvatge cor de Carles Riba…)
Dècada dels 60:
Poesia realista. La mort de Carles Riba el 1959 marca la fi del període simbolista. Els anys seixanta seran els del “realisme històric”, una nova forma de fer i entendre la poesia: el poeta és un “home entre els homes” i no un ser privilegiat, il.luminat i solitari; la experiència poètica val en tant que és l’expressió personal i col.lectiva del poble; el llenguatge cal que siga viu, directe i comunicatiu, no abstracte ni massa metafòric; el destinatari del poema ha de ser tota la comunitat amb un mínim de sensibilitat i cultura, no sols un grup d’escollits o intel.lectuals (Salvador Espriu, Vicent Andrés Estellés, Gabriel Ferrater, Pere Quart …).
Dècada dels 70:
Entra en crisi el “realisme històric”. Es va redescobrir la poesia avantguardista de Brossa i de J.V. Foix que passen a ser considerats els mestres de les promocions més joves. També es retorna a la valoració de la poesia per si mateixa, allunyada de la poesia de caràcter civil i polític. El realisme evolucionà també, passà a un realisme de caire narratiu que busca l’expressió de l’experiència moral (Gabriel Ferrater).
E. Ibáñez
---------------------------------------------------------------------------------------------
A finals dels anys 40 i els 50 va destacar Carles Riba qui encarnava valors com: rigor moral, d’exigència literària i fe en la cultura , a més va orientar a poetes joves en la tradició postsimbolista l’expressió culta i el rigor en l’ús de la llengua.
En aquesta época també sorgeix una línea entorn Josep Vicenç Foix que reivindicarà l’experimentalisme amb les avanguardes.
Als anys 60 va haver un gran debat que enfronta el simbolisme i el realisme històric que concebia la literatura com una forma de compromís polític en la lluita contra la dictadura
Als anys 70 es van produir fets que van marcar un canvi a la literatura catalana, com ara la publicació de les obres completes de Joan Brossa o el redescobriment de la poesia de Foix. Tots dos es van convertir en els mestres de les promocions més joves que compartien la idea de la literatura com activitat autònoma
A València el canvi més important es va produir a l’any 1974 amb l’antologia Carn Fresca. L'obra dels poetes seleccionats compartien el trencament amb la tradició anterior del realisme històric i la voluntat de practicar la poesia com una activitat autònoma.
Joan Ferrer i Abel Campillos.2Batx.A
7. Explica les aportacions de Vicent Andrés Estellés al gènere poètic
El valencià Vicent Andrés Estellés es va dedicar professionalment al periodisme. Com a poeta és autor d’una extensíssima producció, si bé no tingué molta difusió fins als anys setanta. Aleshores començaren a publicar-se les seues obres completes (Recomane tenebres, Les pedres de l’àmfora, Manual de conformitats…).
La seua poesia és realista en el sentit més ampli de la paraula. Tracta, amb una gran llibertat formal, un seguit de temes relacionats sobretot amb la mort i el sexe, també amb l’amor, la fam i d’altres realitats cruels del món quotidià de la postguerra, passant per la defensa de la seua llengua i del seu poble.
El seu llenguatge poètic s’apropa a la parla quotidiana, utilitza un llenguatge que no s’allunya massa del parlar del poble, amb paraules i construccions d’un nivell col.loquial o familiar. I ho fa per un doble motiu: perquè la seua poesia arribe a un gran nombre de lectors i perquè el seu impuls creador l’orienta vers les pròpies arrels.
El seu Llibre de meravelles està considerat el gran poema de la postguerra. Se’ns presenta com un llarg passeig enamorat pels barris i carrers més populars de València, fent crònica de la realitat quotidiana en els anys més cruels de la dictadura franquista.
L’obra d’Estellés està lligada a la poesia social dels seixanta, la del “realisme històric”, una nova forma de fer i entendre la poesia allunyada de la concepció simbolista. El poeta passa a ser un“home entre els homes” i no un ser privilegiat, il.luminat i solitari; la experiència poètica val en tant que és l’expressió personal i col.lectiva del poble; el llenguatge cal que siga viu, directe i comunicatiu i ni abstracte ni massa metafòric ; el destinatari del poema ha de ser tota la comunitat amb un mínim de sensibilitat i cultura, no sols un grup d’escollits o intel.lectuals.
E. Ibáñez
------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
Estellés és el màxim exponent de la poesia contemporània al País Valencià i un autor,pels seus temes, absolutament representatiu de la postguerra.
Els eixos temàtics sobre els quals gira la seua poesia són:
-La quotidianitat. Es tracta d’un poeta de realitats pròpies i col·lectives, de les quals ell en fa l’inventari: la gent, els llocs, les coses senzilles de la vida, les situacions històriques, o del dia a dia.
-La mort. El fet que la seua vida estiguera marcada de manera directa per la mort( la Guera Civil espanyola, la postguerra i la mort de la seua filla menuda) va fer que aquest tema esdevinguera permanent.
-Poesia de caire patriòtic. L’amor a la terra, a la llengua, a la història; la voluntat de voler catalogar de manera detallada el que som com a poble, fa que aquest tema també tinga un tractament important, destaquem Llibre de meravelles.
La llengua poètica d’Estellés es construeix a partir de tres bases: la llengua dels nostres
clàssics, especialment, d’Ausiàs March; la literatura catalana del segle XX i la llengua del
carrer.
Les característiques i les aportacions més destacables del seu llenguatge poètic són:
1.-Ús d’un llenguatge acostat a la parla quotidiana. Aquest apropament és motivat per dues raons: facilitar l’acostament als lectors i ser fidel a les pròpies arrels.Ha sigut capaç de construir un llenguatge poètic elaborat i vàlid artísticament, però alhora arrelat en el parlar quotidià del poble. Cal destacar l’ús d’un registre col·loquial i, fins i tot, vulgar. També hi abunden les expressions i frases fetes: “ agafà una bufa” “ a pastar fang”…Aquesta fraseologia pot carregar-se d’un sentit nou plenament poètic quan s’empra fora de context o modificada.
2.-Ús de comparacions d’influència ausiasmarquiana. Sovint relacionen una idea abstracta amb un objecte absolutament quotidià i banal:”tinc l’ànima coenta com la planta d’un peu”.
3.-Ús d’una adjectivació característica: La utilització de la qualificació doble, anteposada i postposada al substantiu (llarg clamor unànime), que provoca un ritme lent.
4.-Repetició de mots i sintagmes. Ús del polisíndeton o repetició exagerada de conjuncions de coordinació.
5.- Les composicions mètriques són variades. Llargues èglogues i poemes brevíssims, versos llargs i versos bisíl·labs, sonets clàssics i versificació lliure, estructures versiculars i repetició de versos sencers que emmarquen el poema.
6.- Poema confessió. Empra sovint la 1ª persona. Des d’aquest jo concret assumeix la veu del seu poble. Els seus poemes són vistos com una mena de confessió íntima, però de caràcter universal.
7.-El poema diàleg. El jo es desdobla en un jo i en un tu, un tu que és el desdoblament del poeta, però en el qual es pot també projectar el lector que vol fer seua l’experiència pròpia del poeta. De vegades, però, el tu no és assumible pel lector, sinó que és un tu concret: l’amic, l’amant, la mort.
César Dolz. 2Batx.2Batx.A
8. Explica les característiques més importants de la producció poètica de Salvador Espriu
L’obra de Salvador Espriu està lligada a la poesia social dels seixanta, la del “realisme històric”, una nova forma de fer i entendre la poesia allunyada de la concepció simbolista. El poeta pasa a ser “home entre els homes” i no un ser privilegiat, il.luminat i solitari; la experiència poètica val en tant que és l’expressió personal i col.lectiva del poble; el llenguatge cal que siga viu, directe i comunicatiu i ni abstracte ni massa metafòric ; el destinatari del poema ha de ser tota la comunitat amb un mínim de sensibilitat i cultura, no sols un grup d’escollits o intel.lectuals.
La poesia d’Espriu és una meditació constant i obsessiva de la mort. Aquesta mort es tractada com a destí tràgic i inexorable de l’home, és la mort dels éssers estimats (Les hores). També estan les morts produïdes per la guerra civil (La pell de brau, Cementeri de Sinera, El caminant i el mur, Final del laberint…) El mite de Sinera, un altre cicle temàtic de la seua obra, és el record d’eixe món perdut arrasat per la guerra. Junt a d’això, n’hi ha d’altres poemes que tenen una intenció moral, són els poemes amb propostes de perdó i de tolerància que ajuden a superar les conseqüències de la guerra.
La producció poètica d’Espriu densa,complexa i molt rica temàticament, és inexplicable sense tenir en compte l'espessa xarxa de referències culturals de l’autor i el domini extraordinari dels més variats registres de la llengua.
E. Ibáñez
Espriu formava part de la primera generació d’escriptors que van trobar, en la seua joventut, una llengua codificada i normalitzada.
A l’esclatar la Guerra Civil va deixar la universitat i més tard es va centrar en la poesia.
Com a temes bàsics de la seua obra destaca la meditació constant i obsessiva de la mort (quan sabem que hem de morir la vida comença a prendre un sentit), també l’angoixa, la solitud que envolta a l’home i les tensions del poeta amb el seu poble.
La seua obra té un caràcter fortament unitari i crea diversos mites (Sinera, Sepharad) que junt amb els grans mites hel.lènics (Teseu i Ariadna, Antígona) , també identifica al poble català amb els jueus.
Pel que fa al llenguatge destaquen descripcions riques i complicades juntament amb la creació de símbols.
Com a llibres destaquen el Cementiri de Sinera, elegia del món destruït per la guerra, Les cançons d’Ariadna on enllaça la seua poesia amb la narrativa anterior a la guerra. És un llibre que va anar fent poc a poc on recopila poemes molt diversos. Finalment la seua obra més important és La pell de brau on l’autor es decanta cap al realisme i denuncia les injustícies dela Guerra Civil. La poesia de Salvador Espriu va aconseguir un gran ressò social i patriòtic en la societat catalana i a més això es va veure afavorit perquè els seus poemes van ser cantats per Raimon. Finalment Espriu és considerat un dels més importants de la literatura del segle XX.
Andrea i Irene. 2Batx.A
E. Ibáñez
-----------------------------------------------------La poesia en les últimes dècades del S. XX es caracteritza per la progressiva pèrdua dels grans mestres de la preguerra i l’aparició de noves generacions. En aquesta època apareix un marc que facilita la divulgació d’obres literàries. Els poetes retornen a la poesia elaborada formalment i deixen en un segon plà el compromís social.
Lucía, Maria i Claudia. 2Batx.A
Pel que fa al llenguatge destaquen descripcions riques i complicades juntament amb la creació de símbols.
Com a llibres destaquen el Cementiri de Sinera, elegia del món destruït per la guerra, Les cançons d’Ariadna on enllaça la seua poesia amb la narrativa anterior a la guerra. És un llibre que va anar fent poc a poc on recopila poemes molt diversos. Finalment la seua obra més important és La pell de brau on l’autor es decanta cap al realisme i denuncia les injustícies de
Andrea i Irene. 2Batx.A
9.-Descriu les característiques bàsiques de la poesia actual.
La poesia catalana ha anat evolucionant i ha sofrit canvis. Als setanta es va redescobrir la poesia avantguardista de Brossa i de J.V. Foix que passen a ser considerats els mestres de les promocions més joves. També es retorna a la valoració de la poesia per si mateixa, allunyada de la poesia de caràcter civil i polític dels anys del "realisme històric"que entenen l'experiència poètica com l'expressió personal i col.lectiva del poble. L'objectivisme i la denúncia de l'entorn social se substitueix per un subjectivisme i simbolització del món personal.
La poesia catalana ha anat evolucionant i ha sofrit canvis. Als setanta es va redescobrir la poesia avantguardista de Brossa i de J.V. Foix que passen a ser considerats els mestres de les promocions més joves. També es retorna a la valoració de la poesia per si mateixa, allunyada de la poesia de caràcter civil i polític dels anys del "realisme històric"que entenen l'experiència poètica com l'expressió personal i col.lectiva del poble. L'objectivisme i la denúncia de l'entorn social se substitueix per un subjectivisme i simbolització del món personal.
La dècada dels 70 suposa l'aparició de nous escriptors envers els anys perduts. Aquests poetes seguiren la idea d'un discurs autònom. A més, busquen sintonitzar amb la resta del domini lingüístic i mantenen un comportament de rebel·lia, a partir del simbolisme, el surrealisme i l'avantguardisme. S'aproximen a una poesia ambiciosa i innovadora, amb rigor en el llenguatge, desrealització de la quotidianitat i el somni. Experimenten, a més, un subjectivisme i una simbolització del món personal.
A la dècada dels 80, domina l'intimisme i l'herència del simbolisme, tot i que la quotidianitat i l'experimentació també hi són presents. S'estableixen tres directius:
a) la que s'acosta a la realitat des d'un intimisme i una quotidianitat;
b) la que connecta amb l'avantguarda i l'experimentació;
c) la que desenvolupa diverses possibilitats de tradició simbolista des de l'intimisme fins a cert surrealisme.
Als anys 90, els escriptors tendeixen a l'autobiografia i a la intimitat, i sovint manifesten un acusat escepticisme. A més, s'observa una tendència al recolliment del discurs, amb poemes més breus i íntims, i menys emfàtics.
Per últim, la poesia catalana actual compta amb multiplicitat de propostes poètiques i de qualitat. Mai hi havia hagut una diversitat tan gran que arriba a fer difícil establir unes tendències gaire definides ja que les línies que es poden resseguir són quasi inesgotables.
Durant la dècada dels 70, hi ha un corrent connectat amb el simbolisme, amb aspectes romàntics i surreliste, l’irrealisme, el somni, el rigor del llenguatge i els poemes en prosa. Destaca la poesia no-realista , que en pocs anys es convertí en hegemònica.
En els 80, s’evoluciona cap a una poesia més narrativa de caire subjectiu i quotidià. Destaquen dues tendències en poesia: d’una banda, hi ha els poetes que busquen la musicalitat del vers i s’interessen pels aspectes més formals de la poesia; i, de l’altra, hi ha els que participen del corrent estètic i ètic, centrat en la realitat del “jo”, i conegut amb el nom de poesia de l’experiència.
A partir dels 90, es troba una poesia experimental que cerca noves possibilitats expressives. Els autors abandonen el paper d’impulsors socials i continuen creant des del “jo” íntim i l’escepticisme.
Els autors que podem destacar són: Pere Gimferrer i Jaume Pérez Montaner.
En conclusió, els nous poemes arrepleguen un conjunt de característiques innovadores amb la intenció de deixar de banda els elements realistes de la poesia tradicional, per a aconseguir una poesia innovadora, pròpia i intimista.
Lucía, Maria i Claudia. 2Batx.A
10. La poesia de Miquel Martí i Pol ha aconseguit un gran ressò social. Explica-ho i raona-ho.
Miquel Martí i Pol és un dels poetes en llengua catalana més populars i llegits.
L’obra de Miquel Martí i Pol s’ha convertit en un fenomen d’estimació popular. Aquesta estimació i popularitat s’expliquen perquè la poesia de Martí i Pol és comunicativa i sincera i conta la seua pròpia experiència biogràfica. A més, ha tingut un gran pes la interpretació del cantant Lluís Llach, on destaca la calidesa dels poemes, en els quals l’amor, l’experiència i la convivència amb la greu malaltia són presentats amb un llenguatge que evita l’artificiositat.
Com hem dit, la poesia de Martí i Pol té un arrel autobiogràfic i mostra la realitat de la seua malaltia, una esclerosi múltiple, i també la realitat del temps històric concret en què va viure.
Els seus primers llibres de poemes, com El poble i La fàbrica, s’inclouen de ple en el corrent que s’ha anomenat realisme històric. El contrast entre la descripció de la vida de l'obrer, que es desenvolupa en condicions molt dures, i el tractament humà, d'una gran tendresa, amb què el poeta es refereix a les persones concretes, és una de les característiques més originals d'aquesta poesia, expressada amb un llenguatge directe i assequible.
La irrupció, progressió i estabilització de la malaltia estan reflectides en la seua obra de la primera meitat del anys setanta. D’aquesta dura experiència n’ix amb un nou vitalisme paral•lel al que viu la societat catalana amb la recuperació de les llibertats polítiques.
Després de la dura etapa que viu per la malaltia i mort de la seua primera dona , es casa de nou i aconsegueix una nova estabilitat emocional (Els bells camins i Estimada Marta ).
Els seus primers llibres de poemes, com El poble i La fàbrica, s’inclouen de ple en el corrent que s’ha anomenat realisme històric. El contrast entre la descripció de la vida de l'obrer, que es desenvolupa en condicions molt dures, i el tractament humà, d'una gran tendresa, amb què el poeta es refereix a les persones concretes, és una de les característiques més originals d'aquesta poesia, expressada amb un llenguatge directe i assequible.
La irrupció, progressió i estabilització de la malaltia estan reflectides en la seua obra de la primera meitat del anys setanta. D’aquesta dura experiència n’ix amb un nou vitalisme paral•lel al que viu la societat catalana amb la recuperació de les llibertats polítiques.
Després de la dura etapa que viu per la malaltia i mort de la seua primera dona , es casa de nou i aconsegueix una nova estabilitat emocional (Els bells camins i Estimada Marta ).
A mitjans anys huitanta s’inicia la darrera etapa del poeta, una nova mirada interior per la proximitat de la vellesa. En els llibres que publica durant els anys noranta presenta un nou tombant, definit pel desconcert, el desencís i la inseguretat ( Un hivern plàcid, Llibre de solituds).
E. Ibáñez
------------------------------------------------------------
Miquel Martí i Pol va nàixer en 1929. Va ser poeta, traductor i també va fer nombroses col·laboracions musicals. De família humil, va començar a escriure en castellà als 14 anys. En 1946 va fer les primeres temptatives de escriure en català, però, després de patir tuberculosi va ser quan va descobrir els grans poetes catalans. Ha guanyat nombrosos premis, a més, ha estat proposat com a candidat al Premi Nobel de Literatura en diverses ocasions.
Miquel Martí i Pol va nàixer en 1929. Va ser poeta, traductor i també va fer nombroses col·laboracions musicals. De família humil, va començar a escriure en castellà als 14 anys. En 1946 va fer les primeres temptatives de escriure en català, però, després de patir tuberculosi va ser quan va descobrir els grans poetes catalans. Ha guanyat nombrosos premis, a més, ha estat proposat com a candidat al Premi Nobel de Literatura en diverses ocasions.
La poesia de Martí i Pol està expressada en un llenguatge directe i assequible. La seua primera etapa creativa va estar marcada pel qüestionament dels valors del catolicisme imperant en què va ser educat durant la postguerra, crisi que va resoldre obrint-se a la realitat social del seu entorn i al posicionament literari en el realisme històric. Com a conseqüència de la malaltia, la seua poesia es torna intimista i amb predomini de termes com l’angoixa, la solitud o la mort. L’etapa optimista i de reconeixement públic reprén la poesia amorosa i la reflexió cívica sobre la construcció del país. A l’èxit i la popularitat de la seua poesia ha contribuït la difusió musical de molts dels seus poemes per cantants, però el mèrit fonamental s'hi troba en la sinceritat i autencititat que en transmet.
L'obra de Martí i Pol ha aconseguit un gran ressó social perquè fa una una poesia essencialment comunicativa i el seu món metafòricdefuig l’hermetisme. D’altra banda, la sinceritat de la seua veu poètica i l’experiència biogràfica que comunica, també la calidesa dels seus poemes, -en els quals l'amor, l'experiència moral individual i col·lectiva o la convivència amb la greu malaltia que va patir-, són presentats amb un llenguatge que sol defugir l'artificiositat.
Adriana i Elena. 2Batx.B
TEATRE
Amb l'arribada
al poder del règim franquista es va prohibir l'us de la llengua catalana a
l'àmbit públic. Les institucions culturals i literàries es van abolir, que va
afectar molt al teatre i va causar una desvinculació del teatre innovador
d'europa i nord-amèrica del moment.
Durant els
primers anys de dictadura (1940), la censura va ser notable i es va prohibir la
publicació en català, per tant aparegué una diglòssia entre el teatre culte en
castellà i l'humorístic en català. També es va vetar les traduccions d'obres
estrangeres. Però a meitat dels 40 la pressió europea va fer que la dictadura
rebaixés la repressió i permetés la representació d'obres al nostre idioma. En
aquest temps van destacar com dramaturg Joan Oliver per la seua constant
crítica a la burgesia i el caràcter moral de les seues obres es a dir, el
teatre de denúncia amb drames com “La
Fam”.
Als 50 es va
crear l'agrupació Dramàtica de Barcelona (ADB) amb l'objectiu de crear un nou
teatre en català d'acord amb les corrents europees contemporànies. Es va
traduir als autors clàssics com Shakespeare, entre altres, i apareixen autors
significants com Manuel de Pedrolo, Salvador Espriu amb la meditació sobre la
mort i l'obra “Antígona” on exposa la desfeta col·lectiva que va suposar la Guerra
Civil a Espanya, o Joan Brossa amb un teatre avantguardista i de formes
surrealistes experimentant amb l'escenografia, però no va aconseguir molta
difusió. Però el més destacat va ser Josep Maria de Sagarra amb “La Ferida
Lluminosa” (1954) on tractava la hipocresia religiosa de forma sentimental i
lacrimògena.
En els 60 va
aparéixer el teatre innovador, a Catalunya els Joglars, els Comediants,
Dagoll-Dagom i La Furia dels Baus; i al País Valencià els Robles, L'Horta
teatre, Pluja i la Cassola. També la EADAG (escola d'art dramàtic Adrià Gual)
que va promoure una nova concepció professional i una determinada adscripció
ètica i estètica relacionada amb Bertol Brecht i el teatre èpic; i es va crear
el Premi Josep Maria Sagarra per estimular als joves dramaturgs.
Ja als 70 es
va desenvolupar el teatre independent que estava destinat a un públic jove
universitari inquiet i intel·lectual el qual volia diferenciar-se del teatre
comercial, per tant era un teatre de crítica social i política. Sempre va
intentar usar una llengua normalitzada, sense vulgarismes ni castellanismes.
També va renovar la posada en escena incorporant dansa i altres tècniques, però
el més important és que va començar a formar els actors.
En conclusió,
malgrat un context de manca llibertat i censura política i cultural, el teatre
català aconsegueix crear estructures que l'acosten a les tendències esuropees
del moment.
2BATX.B. Marina i Martina
Fins als anys 50,
el teatre en català sofreix una gran repressió. Tanmateix, en el 1955 es funda
l’Agrupació Dramàtica de Barcelona, que comença a representar autors clàssics,
com Shakespeare i Txèkhov, a editar
traduccions de grans autors europeus contemporanis com Ionesco o Brecht, i a
posar en escena autors propis com Espriu, Brossa o Pedrolo.
En el 1960
s’inagura L’Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual que contribueix a la renovació de
la pràctica teatral.
Gràcies a tot
això, el teatre català du a terme una profunda renovació dels llenguatges
escènics i dels temes, acostant-se als nous corrents europeus. Hi ha tres grans
tendències:
-Les comèdies de
crítica mordaç de la burgesia, en què destaca Joan Oliver.
-El teatre de
l’absurd, que planteja conflictes existencials – la llibertat de l’èsser humà,
el sentit de la vida i la relació amb els altres- i aposta també per posades en
escena rupturistes. Les obres de Pedrolo són el millor exponent d’aquest
corrent.
-El teatre avanguardista,
que adopta formes surrealistes i trenca tant els ritmes narratius com els
espais escènics i experimenta amb noves formes d’expressió ( poesía, dansa,
música, etc) Ací l’obra de Joan Brossa és molt important.
Per a resumir,
malgrat un context de falta de llibertat i censura cultural i política, el
teatre en català aconsegueix l’apropar-se a les noves tendències europees del
moment.
2BATX.A. Miranda i Carme.
12.Descriu els aspectes més importants de l’obra teatral de Manuel de Pedrolo.
L’obra de Manuel de Pedrolo és una de les més extenses i variades de la literatura catalana contemporània.
L’ambició del
projecte narratiu de Pedrolo es mostra en la voluntat de tocar tots els
gèneres temàtics dins de la novel·la.
Manuel de
Pedrolo va escriure entre el 1958 i el 1963 un total de tretze obres
teatrals centrades en la temàtica de la llibertat, analitzada des de
diferents angles, i amb coincidències tècniques, formals i estilístiques
que permeten relacionar- les amb l’anomenat teatre de l’absurd.
En Cruma (1957), Pedrolo va plantejar el tema de
l’autenticitat de l’home des de premisses heideggerianes, segons les
quals com més autèntic és l’home, més incapaç es mostra de comunicar-se amb el món exterior.
El teatre de
Pedrolo, per tal de burlar la censura franquista, despulla el diàleg de
qualsevol referència que permeta localitzar-ne l’acció.
L’aparició
del teatre de Pedrolo va coincidir amb la del teatre europeu de l’absurd, no
obstant això, l’autor mateix va desmentir aquest paral·lelisme.
Els temes de
la mort i de la comunicació entre els homes, l’autenticitat, el sentit de
l’existència i, sobretot, de la llibertat, articulen la
seua obra dramàtica.
2BATX.A. Rosa i Lucia.
T. 13.- DESCRIU LES CARACTERÍSTIQUES
BÀSIQUES DE L’ESCRIPTURA TEATRAL ACTUAL
Durant els anys 70 i gran part dels 80, el teatre es
desentenia de la paraula i el protagonisme l'assolia l'espectacle, destacant
companyies com Els Joglars, Comediants o La Cubana que feien de l'expressió
corporal i de la imatge els objectius
principals. A finals dels 80, aquesta tendència canvia i assistim a un procés
de recuperació del text que
també s’està donant a Europa. El teatre
d’autor trepitja l’escenari i s’implica en el procés creatiu de l’espectacle,
sovint desdoblant-se en intèrpret o director. En l'actual tendència
de ressituar el text dramàtic en el nucli originari de l'espectacle, és l'autor dramàtic qui involucrat en la
creació de l'espectacle s’implica en tot el procés de producció. L'autor s'ha
convertit en fabricant de la matèria verbal de l'espectacle. Avui es busca un renovat apropament de posicions, on els
autors han començat a doblar-se d'escenificadors o almenys a implicar-se en el
procés d'elaboració dels espectacles. Una implicació que, lògicament, ha
comportat una transformació de l'escriptura teatral, que d'una banda s'ha
alliberat de ràncies convencions i d'altra ha posat en qüestió els procediments
a l'ús com el diàleg, les coordenades tempo-espacials, el conflicte dramàtic,
la noció de personatge, etc.
En la dramatúrgia catalana
d’avui constatem l’emergència d’aquesta tipologia autoral. Autors com Sergi
Berbel o Manel Dueso no s’han quedat en la pura faceta textual sinó que també
dirigeixen. I fins i tot hi ha autors que escriuen, interpreten i dirigeixen
els seus espectacles com Carles Alberola o Albert Espinosa.
Pel que fa
a les tendències textuals podríem indicar 5 camins diferenciats:
a)
una tipologia dramatúrgica que analitza la
realitat mitjançant la ironia i el humorisme, capitanejada per Sergi Berbel,
“Després de la pluja” (1993), on l’humor és l’antídot contra l’angoixa de
viure.
b)
Una segona tendència caracteritzada per la
fragmentació del diàleg i obert a tantes interpretacions com expectatives hi ha
a la sala entre els espectadors, on la
comunicació entre els personatges es converteix en una lluita tàctica. És el
que alguns han anomenat "drama relatiu" i altres “teatralitat opaca.”
L'exponent màxim d'aquesta tendència és Lluïsa Cunillé amb “Rodeo” (1991) o
“Barcelona,mapa d’ombres”(1994).
c)
Una tercera tendència ve marcada per aquells textos dramàtics
que fan una aproximació compromesa a la realitat i s'interessen pels problemes
del nostre temps des d'una òptica reflexiva : Manel Dueso, Ignasi Garcia, Manel
Veiga… però cal destacar la figura de Toni Cabré on l’argument cibernètic és una constant en la
seua heterogènia producció: “Computer love”(1980), “Oh bit” (1985) o Oi?”
(1992).
d)
Hi ha aquella tendència d'èxit que opta per la via comercial
i es decanta per una comèdia fàcil i lleugera tot i que ben construïda i que
s'inscriu en l'aposta per la revisió dels gèneres tradicionals més venals amb
la finalitat de posar en contacte el producte escènic amb un major nombre
d'espectadors ( espectacularitat superficial ). Ha rebut la qualificació de dramatúrgia
aèria on
s'inclouen algunes peces de Belbel, Jordi Sánchez i Carles Alberola i tota la
producció de Paco Mir o Jordi Galceran.
e)
Hi ha allò que s’ha anomenat “teatre escombreria” o “teatre
de la irritació” en què s’inscriu Roger Bernat “Que algú em tapi la boca”(2001) on es basa
en una estètica on es reprén els pressupòsits de les primeres avantguardes del
segle XX i singularment del Futurisme de Marinetti; on es pretenia l l’agitació
el públic mitjançant la provocació o “contagi”.
Coma a característiques
pròpies del teatre actual serien:
1.-Investigació de nous
espais escènics, on les companyies de teatre actuals improvisen espais i sovint
representen les obres al carrer o en espais insospitats( La Cubana, que comença la representació fora del recinte teatral o La Fura dels Baus o els Comediants que converteixen un estadi olímpic en un teatre)
2.-Rebuig del teatre escrit a
priori. Algunes companyies elaboren el text a l’interior del grup. Rebutgen
així la figura de l’autor teatral que escriu sol, a sa casa. En són un exemple Els
Joglars.
3.-Importància de la figura
del director escènic. Ell és qui decideix finalment els detalls de tot allò que
s’ha de representar, hi ha doncs, una implicació total en l’obra: Companyia Flotats, Companyia del Teatre
Lliure.
4.-Rebuig de la visió
occidental del teatre. Davant la crisi que pateix el teatre occidental ha
augmentat l’interés i la investigació per les formes teatrals africanes i
sobretot orientals (Xina, Japó), totes elles més rituals i simbòliques.
5.-Barreja de mitjans
expressius.Les noves tecnologies penetren en el món teatral actual, que barreja
tècniques antigues com el mim (El
tricicle) i el circ ( els Comediants)
amb la projecció cinematogràfica de l’obra sobre una pantalla amb actors que de
sobte la travessen ( La Cubana ).
6.- Els temes són d’abast
individual (crisi de la parella, incomunicació i soledat, malaltia,
envelliment) o d’abast col.lectiu (la violència, racisme, marginalitat...)
14. Explica l’obra teatral de Josep Maria Benet i Jornet i la seua relació amb el món audiovisual.
La producció de Josep M.
Benet i Jornet ha evolucionat de les primeres obres, de base realista, cap a
una dramatúrgia més personal. Però, a malgrat les innovacions constants d'un
procés caracteritzat per l'experimentació permanent, tota la seva producció
manté un punt en comú: la reflexió sobre l'individu i la societat que
l'envolta.
Les primeres obres en català de la dècada dels seixanta presenten una realitat immediata. Per exemple, a Una vella, coneguda olor (1963), se situa en un conjunt de cases del barri vell de Barcelona, durant l'estiu de 1962.
La investigació sobre les
possibilitats dels recursos teatrals prosseguirà durant la dècada dels setanta:
La desaparició de Wendy és una reflexió sobre el teatre amb clars
ressons autobiogràfics; a Berenàveu a les fosques té com a objectiu
passar comptes a la societat catalana de postguerra; Revolta de
bruixes l'autor es remet al realisme, però amb una una trama que
transcorre en diferents accions paral.leles en un mateix espai escènic. D'altra
banda, l'anècdota quotidiana adquireix connotacions simbòliques. Així, la
revolta d'un grup de dones contra el vigilant de l'empresa per a la qual
treballen es transforma en la lluita entre la raó i la irracionalitat.
La investigació teatral es combina, en aquest moment, amb propostes més imaginatives. Així, sorgeixen algunes obres per a un públic infantil o juvenil, com Taller de fantasia ; Supertot; El somni de Bagdad …
La investigació teatral es combina, en aquest moment, amb propostes més imaginatives. Així, sorgeixen algunes obres per a un públic infantil o juvenil, com Taller de fantasia ; Supertot; El somni de Bagdad …
A mitjan de la dècada dels
setanta és quan inicia la seva col.laboració amb la televisió, que li permet acostar-se
a un públic més heterogeni. Produeix adaptacions d’obres clàssiques com ara la Història
del virtuós cavaller Tirant lo Blanc i també guions, sèries i espais
dramàtics.
Les radionoveŀles i els tebeos (dels quals ha estat un coŀleccionista àvid) han inspirat especialment la concepció dels seus mons de ficció. L’interés de Benet per aquests gèneres populars l’ha portat a tenir una clara predilecció pel melodrama, un model teatral que ha practicat, recreat i parodiat repetidament.
Les radionoveŀles i els tebeos (dels quals ha estat un coŀleccionista àvid) han inspirat especialment la concepció dels seus mons de ficció. L’interés de Benet per aquests gèneres populars l’ha portat a tenir una clara predilecció pel melodrama, un model teatral que ha practicat, recreat i parodiat repetidament.
Salamandra (2005), és una de les seues últimes obres
publicades i una de les més riques des del punt de vista temàtic, perquè
al.ludeix al procés de creació a través del joc que proporcionen els dos
personatges principals que són realitzadors de cinema. Presenta un joc de
perspectives ficció/realitat, melodrama/documental, que funciona com un
mecanisme que no sols aŀludeix al procés de creació en si, sinó que també
dibuixa un retrat autoconscient de la doble personalitat artística de Benet.
E. Ibáñez
15.Valora la repercussió de l’assaig de Joan Fuster en el context de l’època.
Joan Fuster (Sueca 1922-1992) és, sens dubte, l’assagista peninsular més important de les generacions sorgides després de la Guerra Civil.
L’assaig fou especialment perseguit durant els primers anys de la postguerra, ja que era considerat perillós per la seua forta càrrega ideològica. Fuster hagué de véncer en la seua trajectòria intel·lectual moltes adversitats: censura, hostilitats, falta de mitjans, absència d'ambient cultural, silenci dels mitjans de comunicació del País Valencià, atonia cívica…
La seua dedicació a l’assaig fou
amplíssima. Un repàs a la seua extensa obra ens donaria pràcticament totes les formes assagístiques: l'assaig llarg, el "diccionari filosòfic", l'aforisme, el dietari íntim i l'article, entre altres. Escriu amb un estil fresc i desenfadat i un punt de vista subtil, sagaç i irònic sobre la realitat que l'envolta. Reflexiona tant de temes humanístics, que tenen com a centre l'home i la seua activitat creadora (el que anomenem cultura), com d'altres més socials i polítics, sobretot de tema valencià.
Un altre camp d'interés per a Fuster és el de la història i la crítica literàries. Entre els seus treballs destaquen els dedicats als clàssics medievals valencians com Ausiàs March, sant Vicent Ferrer o Roís de Corella, i també els dedicats a autors contemporanis com Pla, Espriu o Estellés o el volum Literatura catalana contemporània .Fuster fou un intel·lectual compromés amb la recerca de la identitat valenciana vinculada a tots els territoris de parla catalana. Els seus textos sociopolítics són els més polèmics i influents, i provoquen tant adhesions com enfrontaments. Destaca dins d’aquest grup Nosaltres els valencians (1962), una obra on reflexiona sobre el passat i el present dels valencians, on analitza les nostres mancances i frustracions com a poble: l’autoodi, el provincianisme, la manca de una força social compromesa... Fuster planteja la presa de consciència nacional dels valencians com a fet indispensable per a la construcció del nostre futur.
E. Ibáñez
16. Joan Francesc Mira ha reflexionat en els seus assajos sobre la nostra realitat contemporània. Explica-ho
Temes com el nacionalisme, la relació entre la cultura i el poder, la creació i l’evolució de les identitats i dels símbols que les conformen, la importància de les llengües per tal de crear «consciència col·lectiva», i la possibilitat de manipular tots aquests elements en benefici d’interessos molt concrets, ocupen una part considerable dels treballs de Mira. L’eix genèric d’aquestes reflexions és la complicada qüestió de la identitat i totes les conseqüències que se’n deriven, especialment el seu ús polític. Mira s’hi ha dedicat no des d’una postura asèptica, sinó des del compromís amb el seu país i la seua cultura.
Com ha remarcat Jordi Sebastià, la majoria de les reflexions de Mira sobre la importància dels símbols en la creació de les identitats nacionals o sobre el paper de la llengua en el terreny del nacionalisme són vàlides per a qualsevol societat occidental. Com ell mateix ens recorda, tots vivim i ens identifiquem des d’una nació, i els mecanismes de funcionament i els elements de conflicte que afecten les nacions —totes— són molt semblants. Una de les grans virtuts de Mira és demostrar, sempre amb un punt d’escepticisme, que la problemàtica tan peculiar que valencians i catalans tenim al voltant de la nostra condició nacional no és tan diferent de la que pateixen molts altres pobles del món, fins i tot aquells que s’autoproclamen «normals» i que gaudeixen de tots els elements —banderes, fronteres, reconeixement internacional...— que en principi els haurien d’assegurar una existència menys conflictiva.
----------------------------------------------------------------------------------------------
----------------------------------------------------------------------------------------------
Joan Francesc Mira va nàixer a València a l’any 1939. És un gran escriptor, novel.lista, mestre, teòleg i també un gran assagista.
Els seus assajos estan constituïts bàsicament per articles publicats en diaris i d’altres publicacions periòdistiques. Solen partir d´una anèctdota de la vida quotidiana, adreçat a un lector comú i redactats amb un llenguatge no especializat o acadèmic, però literari , a fi que tots l´enteguen. Ha aprés de Fuster els recursos essensials del gènere: suggereix i argumenta amb gràcia, utilitza molt bé la ironia i és mestre de l´adjectiu. També destaca la seua amenitat i claretat. La intenció dels seus escrits és fer reflexionar al receptor amb temes d`actualitat.
Com assagista Mira pren un compromís amb el seu país i amb la seua cultura. Observa la societat valenciana amb una mirada madura , enriquida per l`experiència vital, per la lectura i la seua dedicació a l´escriptura. Els clàssics i l´humanisme , la democràcia i la raó, sustenten la seua forma analítica i reflexiva d´examinar la vida.
És autor tant d’obres assagistes com narratives, entre els quals està: Crítica a la nació pura i Sobre la nació dels valencians(assajos); Purgatori i Borja papa (narracions) i Divina comedia (traduccions ).
Els temes que tracta són: el nacionalisme, la relació entre cultura i el poder, la creació i evolució de les identitats i dels símbols que les conformen i la importància de les llengües per tal de crear la conciència col.lectiva.
Karen i Alejandra 2Batx.B
J.F.Mira al telèfon
Amb els nervis a flor de pell i sense saber molt bé com acabaria tota aquesta nova expèriencia per a mi, vaig polsar el botó de trucada...
Llig l'entrevista que li féu l'alumna Isabel Lago per a la revista de l'institut
Llig l'entrevista que li féu l'alumna Isabel Lago per a la revista de l'institut
